La Patagònia - Crònica d’un viatge a la fi del món
Viatge a la Patagònia - 23 febrer al 29 març 2025
Un viatge a la fi del món, des d'Ushuaia en l’illa de Tierra del Fuego.
Creuem l’Estret de Magallanes i iniciem el trekking per Torres del Paine, envoltats de muntanyes escarpades, llacs turquesa i glaceres penjants.
Descobrim la bellesa imponent d’una de les glaceres més espectaculars del planeta: el Perito Moreno. Continuem l’aventura al massís del Fitz Roy, on avancem amb cura per senders que travessen rierols, boscos i glaceres, sempre amb les agulles de granit vigilant-nos des de les altures.
Creuem les extenses i desolades planures de la Pampa argentina per la llegendària Ruta 40, acompanyats per guanacs i ñandús. Seguim cap al sud per la Ruta 7, la mítica Carretera Austral xilena, flanquejada per boscos densos i humits que amaguen glaceres mil·lenàries i llacs d’origen glacial.
Des d’allí, ens dirigim a Bariloche, al Parc Nacional Nahuel Huapi, on els Andes es reflecteixen en aigües cristal·lines.
I finalment, tanquem el viatge a Buenos Aires, vibrant i plena de vida, on la ciutat ens rep amb el seu ritme intens i la seua ànima portenya.
Primer Sector: Tierra del Fuego (l'Argentina)
Arribàrem a Ushuaia, la ciutat més austral del món, envoltada per muntanyes nevades i el canal Beagle, amb un cel que canviava d’humor a cada hora. El temps era un espectacle en si mateix: vent tallant, pluges sobtades, estones de sol tímid i, sorprenentment, neu en ple estiu austral.
Primera jornada – Navegació a l’Illa Martillo
Vam començar l’aventura amb una navegació pel canal Beagle fins a l’Illa Martillo. Allà, ens esperaven els protagonistes del dia: els pingüins i ens regalaren una estampa inoblidable entre el blau intens del mar i el blanc de les seues panxes. El vent bufava fort, però l’emoció ens mantenia calents.
Segona jornada – Ascens al Cerro Martial i visita al Presidi
L’endemà decidírem pujar al Cerro Martial. El sender serpentejava entre boscos i rierols, però a mesura que guanyàvem altura, el cel es tornà gris i, contra tot pronòstic, començà a nevar. Neu en estiu! Una experiència surrealista. A la vesprada, visitàrem el Presidi d’Ushuaia, un lloc carregat d’història i silenci. Les cel·les fredes i els passadissos ens parlaven d’un passat dur i solitari.
Tercera i quarta jornada – Parc Nacional Tierra del Fuego
Les següents dues jornades les dedicàrem al Parc Nacional Tierra del Fuego. Primer, recorreguérem el sender costaner, un camí que abraça la línia de la costa entre boscos de lenga i vistes al canal. El vent ens acompanyà tot el trajecte, però les vistes compensaven qualsevol incomoditat. L’endemà, ens atrevírem amb el Cerro Guanaco. La pujada era exigent, però estàvem decidits. A només 100 metres del cim, la neu tornà a fer acte de presència, i el guarda del parc ens obligà a tornar. Amb certa decepció, baixàrem i aprofitàrem per fer el sender del Hito XXIV, que marca la frontera amb Xile. Un paisatge salvatge i majestuós.
Última jornada – Laguna Esmeralda
La setmana acabà amb una caminada fins a la Laguna Esmeralda. El camí, enfangat i envoltat de turba, ens portà a una llacuna d’un verd intens, com si la natura haguera decidit pintar-la amb aquarel·la. El temps, com sempre, canviant: sol, pluja, vent i un fred que calava.
D'Ushuaia a Puerto Natales, travessant la Patagònia salvatge
Després d’una setmana intensa a Ushuaia, tocava posar rumb cap al nord. Eixírem en colectivo, com en diuen allí als autobusos, deixant enrere la ciutat del vent i del gel. El trajecte ens portà per les vastes planes de Terra del Foc, on la natura es mostrava en tota la seua esplendor. Durant hores de carretera, els paisatges eren hipnòtics: estepes infinites, muntanyes a l’horitzó i un cel que semblava no acabar mai. Però el que realment ens captivà fou la fauna. A banda i banda de la carretera, sobre les tanques de filferro, s’apostaven rapinyaires majestuosos, com si vigilassen el seu regne. També veiérem guanacs en petits grups, elegants i desconfiats, i de sobte, entre els matolls, aparegué un ñandú. Jo, sense pensar-m’ho, vaig exclamar: “He vist un pollastre gran!” —i encara riem quan ho recordem. Arribàrem al Estret de Magallanes, on embarcàrem en un ferri per creuar cap al continent. El vent bufava amb força i les onades colpejaven el casc, però la travessia tenia un aire èpic. Deixàvem enrere Terra del Foc, amb la sensació d’haver viscut una aventura única. Després de moltes hores, arribàrem a Punta Arenas, on férem nit. L’endemà, un altre bus ens portà a Puerto Natales, la porta d’entrada al Parque Nacional Torres del Paine. El poble, tranquil i ventós, estava ple de motxillers amb ulls brillants i botes plenes de fang. Des d’allí, agafàrem el primer bus cap al parc, amb el cor bategant d’emoció. A mesura que ens acostàvem, les Torres del Paine començaven a alçar-se a l’horitzó, com gegants de pedra. Sabíem que ens esperaven dies de caminades, fred, i paisatges que quedarien gravats per sempre.
Segon Sector: Parc Nacional Torres del Paine (Xile)
Inici del circuit W
3 de març de 2025 – Mirador de les Torres
Amb les motxilles carregades d’il·lusió (i també de roba d'abrigar), aquell matí del 3 de març entràrem al Parque Nacional Torres del Paine disposats a fer el circuit W, una de les rutes de senderisme més emblemàtiques del món. El dia es presentava fred i ventós, fidel al caràcter indomable de la Patagònia. Començàrem la jornada al Centre de Benvinguda de Laguna Amarga, on formalitzàrem l’entrada i ens preparàrem per a la ruta. Passàrem pel Refugi Central, on férem el check-in, i des d’allí iniciàrem la pujada cap al Mirador de les Torres, una de les etapes més exigents i esperades del circuit. El camí ens portà primer per prats oberts i després per boscos de lenga, sempre amb el vent bufant-nos a la cara. A mig camí, férem parada al Refugi Chileno, on aprofitàrem per dinars i recuperar forces. El cel estava encapotat, i les Torres encara no es deixaven veure. A mesura que ens acostàvem al tram final, el temps empitjorà: aiguaneu i un fred que calava fins als ossos. L’última pujada, entre roques i nevant, fou dura, però finalment arribàrem al mirador, on la llacuna glacial ens esperava, envoltada de silenci i boira. Les Torres estaven cobertes per núvols, però tot i així, ens férem les fotos de rigor davant la llacuna, amb els rostres rojos pel fred i els ulls brillants per l’emoció. No les veiérem del tot, però la màgia del lloc era innegable.
Circuit W, segona jornada – Cap al Refugi Los Cuernos
Després de la dura pujada al Mirador de les Torres, ens alçàrem amb molta il·lusió per afrontar la jornada, tot i que no tardà en arribar un contratemps: Joan, en un moviment desafortunat, es va colpejar fortament les lumbars contra la llitera. El dolor fou intens i el deixà prou tocat. Malgrat tot, va decidir tirar endavant, encara que aquella lesió el va condicionar durant els dies següents.
El dia començà amb un cel gris i que a voltes al llarg del matí deixava caure una pluja fina, com si la Patagònia volguera recordar-nos que ací mana ella. La ruta cap al Refugi Los Cuernos ens portà per un paisatge més suau, però igualment impressionant. El sender serpentejava entre turons, rierols i vistes espectaculars al Llac Nordenskjöld, amb les seues aigües turquesa contrastant amb el verd intens de la vegetació. A la nostra dreta començaven a aparéixer les formes imponents dels Cuernos del Paine, amb les seues formes afilades i colors contrastats: la roca clara a la base i les puntes fosques com cendra. El sender travessava prats verds, rierols i boscos baixos, amb moments de silenci absolut trencats només pel cant d’alguna au o el soroll dels nostres pasos. Tot i la pluja, les vistes eren màgiques: núvols baixos que jugaven a amagar les muntanyes, donava al paisatge un aire impressionista. Arribàrem al Refugi Los Cuernos amb pluja. Un lloc per respirar profundament i sentir-se petit davant la immensitat. La jornada acabà amb una dutxa calenta, una cervesa Austral Torres del Paine i un sopar reconfortant conversant amb portadors de grups d'excursionistes, que em van convéncer d'arribar al mirador britànic de la jornada de demà.
La nit al Refugi Los Cuernos no fou precisament tranquil·la. Havíem reservat una tenda elevada, ja muntada sobre una plataforma. Durant tota la nit, el vent bufà amb ràfegues violentes, sacsejant la tenda com si volguera arrencar-la del terra. Cada cop de vent feia tremolar l’estructura, i el soroll de la tenda colpejant-se ens mantingué desperts llargues estones. Dormir fou un luxe escàs, però també una d’aquelles experiències que, amb el temps, es recorden amb un somriure. Tot i això, ens despertàrem amb una vista privilegiada: els Cuernos del Paine alçant-se majestuosos darrere.
Circuit W, tercera jornada – Del Refugi Los Cuernos al Refugi Paine Grande passant per la Vall del Francés
El dia començà amb un cel ennuvolat i un vent sorprenentment calmat. Ens despertàrem amb ganes, tot i el cansament acumulat. El grup es posà en marxa des del Refugi Los Cuernos amb un objectiu comú: endinsar-nos al Valle del Francés. Però no tots arribaríem al mateix punt.
Des del refugi, el sender continua vorejan el Llac Nordenskjöld. Al poc de començar, vaig agafar ritme i alleugerar el pas, deixant enrere la resta del grup. La pluja fina anava i venia, com si el cel no acabara de decidir-se. El camí passava pel Refugi Francés i després pel Refugi Italià, on començava la pujada cap als miradors. A mesura que ens endinsem cap al Valle del Francés, el camí travessa boscos de lenga i ñire, arbres típics de la regió, de tronc tortuós i fulla caduca.
El Mirador Francés em rep amb un cel completament cobert i molt de vent. Les vistes, tot i la boira, deixaven entreveure la força del paisatge: parets verticals, glaceres penjants que cauen des del Cerro Paine el Grande i el rugit llunyà de les allaus. Però hi havia més camí, així que vaig continuar pujant fins al Mirador Britànic. I allí, com si la Patagònia volguera recompensar l’esforç, el sol es deixà veure i el vent, no cal dir-ho, bufava amb força. Davant meu, un amfiteatre de muntanyes escarpades i agulles de granit, com el Cerro Catedral, el Aleta de Tiburón i el Espada, que s'alcen verticals sobre el bosc. Un dels paisatges més impressionants del viatge. A la baixada, el Mirador Francés ja lluïa sota el sol, i el contrast amb el matí era espectacular. Ens reagrupàrem al Refugi Italià, on compartírem un tentenpié ràpid i les impressions de la jornada. Després, continuàrem tots junts fins al Refugi Paine Grande, vorejant el Llac Skottsberg, a la nostra esquena, els Cuernos del Paine.
En el tram final cap al Refugi Paine Grande, el sender baixa suaument fins a les vores del Llac Pehoé, d’un blau profund i cristal·lí, amb el Cerro Paine Grande dominant l’horitzó. La vegetació es fa més baixa i dispersa, amb matolls resistents al vent i herba baixa.
Circuit W, quarta jornada – De Paine Grande al Refugi Grey
Circuit W, cinquena jornada – Navegació pel Grey i tornada a Puerto Natales
Després de la nit al Refugi Grey, ens despertàrem amb la sensació que el viatge començava a girar cap al seu final. Però encara ens quedava una experiència majestuosa: la navegació pel Llac Grey, amb aproximació a les llengües del glaciar. Des del embarcader prop del refugi, embarcàrem en una llanxa que ens portà a través de les aigües grises i fredes del llac. El cel, com sempre, estava ennuvolat, el vent era suau, cosa que ens permeté gaudir plenament del trajecte. A mesura que ens acostàvem al glaciar, les tres llengües de gel es desplegaven davant nostre com braços gegants que descendien des de les muntanyes. Era la primera vegada que observàvem un glaciar tan de prop, i la sensació era d’autèntica reverència. Els blocs de gel flotants, amb tonalitats blaves i blanques, les seues formes, navegaven lentament pel llac, i el silenci només era trencat pel motor de la barca i algun comentari d’admiració. El glaciar Grey ens deixà bocabadats.
Després de la navegació, iniciàrem el retorn cap a Puerto Natales en bus. El trajecte des de l’Hotel Lago Grey ens regalà vistes espectaculars: muntanyes nevades, llacs d’aigües calmes i prats infinits. La Patagònia ens acomiadava amb la seua bellesa salvatge.
Ja a Puerto Natales, tornàrem al Hostel El Sendero, on teníem guardat la resta de l’equipatge. L’endemà ens esperava un dia lliure, ideal per descansar, passejar pel poble o simplement deixar que el cos assimilara tot el viscut.
Puerto Natales
Després de dies intensos de trekking, vent, gel i paisatges que ens deixaven sense paraules, el cos demanava una pausa. I Puerto Natales ens oferí just això: un dia tranquil, per recuperar forces, rentar roba, revisar motxilles i, sobretot, assimilar tot el viscut. Passejàrem pels carrers del poble, amb les seues cases de colors i el ritme pausat de la vida patagònica. El fiord Última Esperanza ens regalava reflexos de núvols i muntanyes, i aprofitàrem per fer un bon menjar, prendre cafè amb calma i escriure algunes notes al diari de viatge. El Hostel El Sendero, on havíem deixat part de l’equipatge, es convertí en el nostre petit quarter general. Un lloc càlid i acollidor on compartir històries i preparar-nos per a la següent etapa.
El Calafate
L’endemà, amb les motxilles ja reordenades i les cames una mica més lleugeres, agafàrem el bus cap a El Calafate, creuant de nou la frontera cap a l’Argentina. El trajecte, no molt llarg però ple de paisatges oberts i infinits, ens tornava a submergir en la Pampa desolada, amb guanacs que caminaben entre els matolls i solitaris ñandús. A mesura que ens acostàvem a El Calafate, el paisatge canviava subtilment: més turons, més vegetació, i el Llac Argentino començava a aparéixer a l’horitzó amb el seu color blau lletós. Sabíem que ens apropàvem a un dels moments més esperats del viatge: el Glaciar Perito Moreno.
Tercer Sector: Parc Nacional Los Glaciares (l'Argentina)
Zona El Calafate - El Glaciar Perito Moreno – El gegant de gel
Arribà finalment el moment que tots esperàvem: la visita al Glaciar Perito Moreno, una de les meravelles naturals més impressionants del planeta. Començàrem el dia amb energia, recollint el vehicle de lloguer a El Calafate, preparats per una jornada que prometia ser inoblidable. Amb tot carregat, posàrem rumb cap al Parc Nacional Los Glaciares, travessant paisatges oberts i ventosos. A l’entrada del parc, férem el pagament i continuàrem per la carretera que serpenteja entre turons i boscos baixos. Férem una parada en un mirador sobre el Brazo Rico, des d’on ja es podia intuir la presència del glaciar. El vent era molt fort, i ens obligava a parlar a crits per entendre’ns. L’aire, fred i tallant, ens recordava que ens apropàvem a una de les masses de gel més impressionants del planeta. Arribàrem al parquing principal, i des d’allí un microbús ens portà fins al centre de benvinguda, punt d’inici del recorregut per les passarel·les. El cel estava mig ennuvolat, però la llum que es filtrava entre els núvols donava al paisatge un to dramàtic i majestuós. Començàrem a caminar per les passarel·les metàl·liques, que ofereixen vistes espectaculars des de diferents altures i angles. El vent gelat que bufava des del glaciar ens colpejava la cara, però no podíem deixar de mirar endavant: el Perito Moreno s’alçava davant nostre com una muralla viva de gel, amb tonalitats que anaven del blanc pur al blau més intens. Durant la visita, tinguérem la sort de presenciar diversos despreniments, dos d’ells de gran magnitud. El soroll sec i profund del gel trencant-se, seguit del xoc contra l’aigua, ens deixà sense paraules. Era com si el glaciar parlara, mostrant-nos la seua força i vitalitat. Aquell dia, el Perito Moreno no només fou una visita turística, sinó una experiència sensorial completa: el fred, el vent, el soroll, la llum, i la immensitat d’un paisatge que et fa sentir petit, però profundament viu.
Zona El Chaltén - la Laguna Torre
Ens alçàrem ben d’hora a El Calafate per agafar el primer bus cap a El Chaltén, la capital del trekking a l’Argentina, rumb al Fitz Roy. El trajecte, d’unes tres hores, ens oferí vistes espectaculars sobre la Patagònia oberta, amb el Llac Viedma brillant a la nostra esquerra i, a mesura que ens apropàvem, les primeres siluetes del massís del Fitz Roy començaven a dibuixar-se a l’horitzó. En arribar a El Chaltén, férem el check-in ràpidament i, sense perdre temps, ens posàrem en ruta cap a la Laguna Torre, una de les caminades més emblemàtiques de la zona. El dia era clar i sense vent, una benedicció en aquestes terres on el clima sol ser tan canviant. El sender comença des del mateix poble i s’endinsa en un paisatge de turons suaus, boscos de lenga i vistes obertes sobre el riu Fitz Roy. A cada pas, el Cerro Torre s’anava deixant veure, amb la seua agulla esvelta i elegant. La ruta, d’uns 20 km entre anada i tornada, ens portà a través de miradors naturals, planes obertes i zones de bosc, fins arribar a la Laguna Torre, on el Glaciar Grande descendeix fins a tocar l’aigua. El Cerro Torre, totalment visible, s’alçava majestuós al fons, envoltat de pics secundaris i blocs de gel flotant a la llacuna. Ens quedàrem una bona estona gaudint del paisatge, menjant alguna cosa i deixant-nos portar pel silenci i la bellesa d’aquell lloc únic. Un dia perfecte per caminar i admirar la natura en estat pur.
Zona El Chaltén - la Laguna de los Tres
Cap a la Carretera Austral – Travessant la frontera cap a Xile
Quart Sector: Carretera Austral Xilena - Ruta 7 (Xile)
L’intent frustrat a Cerro Castillo – El camí “il·legal”
Després d’instal·lar-nos a Coyhaique, el dia començà amb dues missions: recollir el vehicle de lloguer i, per part de Joan, fer una visita mèdica per revisar el cop lumbar que arrossegava des de Torres Paine. Amb tot en ordre, eixírem a mitjan matí en direcció a Villa Cerro Castillo, punt d’inici d’una nova aventura a la Ruta Austral xilena. Arribàrem cap a les 13 h a la zona d’inici del sender cap a la Laguna i el Mirador de Cerro Castillo.
El grup es dividí i jo vaig començar la ruta en solitari, seguint un track prèviament descarregat. El camí estava ben senyalitzat, amb diversos cartells que em confirmaven que anava pel bon camí. Primer travessava un bosc dens, i després s’obria a paratges més oberts i exposats, amb vistes cada vegada més àmplies. A uns 1.030 metres d’altitud, en una zona d’acampada, un guarda del parc em demanà el tiquet d’entrada. No el portava, i li vaig explicar que seguia un track i que no havia passat per cap control. Ell, amb un somriure mig irònic, em digué que anava pel “camí il·legal”. Jo, sorprès, li vaig respondre que per ser il·legal, estava molt ben marcat i preparat. Aleshores m’explicà que era l’antic camí, però que, per falta d’acord amb els propietaris privats dels terrenys, havien hagut de modificar el recorregut oficial. Una situació que, segons sembla, és habitual tant a Xile com a l’Argentina, on molts Parcs Nacionals travessen terres privades, i per això cal pagar entrada en quasi tots. Tot i que no hi hagué cap problema, no em deixà continuar per qüestió d’horari. Així que vaig haver de tornar pel mateix camí, el “il·legal”, sense arribar ni al mirador ni a la Laguna Cerro Castillo. De tornada a la població de Cerro Castillo, em vaig asseure en una terrassa i em vaig prendre unes cervesetes, esperant que la resta del grup tornara de ves a saber on. No havia arribat al destí, però el dia havia estat igualment intens, curiós i ben patagònic.
Cap a Puerto Río Tranquilo – Ripio, sorpreses i marbre
La jornada començà amb una sorpresa inesperada: una roda punxada. Una característica inevitable de la Carretera Austral és que gran part del seu traçat és de ripio (camins de grava), i això posa a prova tant els vehicles com la paciència. Tot i ser diumenge, trobàrem un gomero que ens solucionà el problema amb eficàcia. Al final, no perdérem gaire temps.
Ja en ruta, el paisatge es tornava cada vegada més espectacular: muntanyes nevades, rius cabalosos, boscos humits i llacs d’aigües turqueses. A migdia arribàrem a Puerto Río Tranquilo, un petit poble a la vora del Llac General Carrera, envoltat de natura salvatge i amb un aire tranquil i acollidor. Ens acostàrem a l’agència on teníem reservada la navegació del dia següent al Glaciar San Rafael, i després ens dirigírem cap a l’embarcador, on s’alineen les casetes de fusta de les diferents empreses que ofereixen excursions a les Catedrals de Mármol. Dicho y hecho: contractàrem la visita per aquell mateix dia.
Les Catedrals de Mármol – Una obra d’art natural. Són formacions rocoses úniques, situades a la vora del Llac General Carrera, esculpides durant milers d’anys per l’erosió de l’aigua. El marbre, en contacte amb les aigües glacials, ha creat cavernes, túnels i columnes d’una bellesa hipnòtica. La navegació en llanxa petita ens permeté acostar-nos a les formacions, entrar en algunes cavitats i observar de prop els colors canviants del marbre, que van del blanc al gris, passant per blaus intensos, segons la llum i la profunditat de l’aigua. El silenci del llac, trencat només pel motor suau de la barca, i la llum filtrada entre les roques, creaven una atmosfera màgica. És una d’aquelles experiències que et fan sentir dins d’un lloc secret, com si la natura t’haguera deixat entrar en un santuari.
No hay comentarios:
Publicar un comentario