La Patagònia - Crònica d’un viatge a la fi del món
Viatge a la Patagònia - 23 febrer al 29 març 2025
Un viatge a la fi del món, des d'Ushuaia en l’illa de Tierra del Fuego.
Creuem l’Estret de Magallanes i iniciem el trekking per Torres del Paine, envoltats de muntanyes escarpades, llacs turquesa i glaceres penjants.
Descobrim la bellesa imponent d’una de les glaceres més espectaculars del planeta: el Perito Moreno. Continuem l’aventura al massís del Fitz Roy, on avancem amb cura per senders que travessen rierols, boscos i glaceres, sempre amb les agulles de granit vigilant-nos des de les altures.
Creuem les extenses i desolades planures de la Pampa argentina per la llegendària Ruta 40, acompanyats per guanacs i ñandús. Seguim cap al sud per la Ruta 7, la mítica Carretera Austral xilena, flanquejada per boscos densos i humits que amaguen glaceres mil·lenàries i llacs d’origen glacial.
Des d’allí, ens dirigim a Bariloche, al Parc Nacional Nahuel Huapi, on els Andes es reflecteixen en aigües cristal·lines.
I finalment, tanquem el viatge a Buenos Aires, vibrant i plena de vida, on la ciutat ens rep amb el seu ritme intens i la seua ànima portenya.
Primer Sector: Tierra del Fuego (l'Argentina)
Arribàrem a Ushuaia, la ciutat més austral del món, envoltada per muntanyes nevades i el canal Beagle, amb un cel que canviava d’humor a cada hora. El temps era un espectacle en si mateix: vent tallant, pluges sobtades, estones de sol tímid i, sorprenentment, neu en ple estiu austral.
Primera jornada – Navegació a l’Illa Martillo
Vam començar l’aventura amb una navegació pel canal Beagle fins a l’Illa Martillo. Allà, ens esperaven els protagonistes del dia: els pingüins i ens regalaren una estampa inoblidable entre el blau intens del mar i el blanc de les seues panxes. El vent bufava fort, però l’emoció ens mantenia calents.
 |
| Pingüí de Magallanes |
|
| Pingüí de Magallanes |
 |
| Pingüí de Papúa |
Segona jornada – Ascens al Cerro Martial i visita al Presidi
L’endemà decidírem pujar al Cerro Martial (https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/mirador-de-la-ciudad-y-aproximacio-al-glaciar-martial-202947405). El sender serpentejava entre boscos i rierols, però a mesura que guanyàvem altura, el cel es tornà gris i, contra tot pronòstic, començà a nevar. Neu en estiu! Una experiència surrealista. A la vesprada, visitàrem el Presidi d’Ushuaia, un lloc carregat d’història i silenci. Les cel·les fredes i els passadissos ens parlaven d’un passat dur i solitari.
 |
| Camí de pujada al Cerro Martial |
 |
| Cap al Mirador de la Ciudad |
 |
| Presidi d'Ushuaia |
Tercera i quarta jornada – Parc Nacional Tierra del Fuego
Les següents dues jornades les dedicàrem al Parc Nacional Tierra del Fuego. Primer, recorreguérem el sender costaner (https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/ruta-costera-pn-tierra-del-fuego-203070720), un camí que abraça la línia de la costa entre boscos de lenga i vistes al canal. El vent ens acompanyà tot el trajecte, però les vistes compensaven qualsevol incomoditat. L’endemà, ens atrevírem amb el Cerro Guanaco. La pujada era exigent, però estàvem decidits. A només 100 metres del cim, la neu tornà a fer acte de presència, i el guarda del parc ens obligà a tornar. Amb certa decepció, baixàrem i aprofitàrem per fer el sender del Hito XXIV (https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/cerro-guanaco-y-hito-xxiv-203186774), que marca la frontera amb Xile. Un paisatge salvatge i majestuós.
 |
| Bahía Lapataia, Sender Costaner |
 |
| Sender Costaner |
 |
| Bahía Ensenada Zaratiegui, Sender Costaner |
 |
| Unidad Postal Fin del Mundo |
 |
| Lago Errázuriz (Xile) / Lago Roca (L'Argentina) |
 |
| Lago Errázuriz / Roca |
 |
| Troncs de ñires retorçats sobre terreny fangós |
 |
| Cerro Guanaco |
 |
| Camí del Hito XXIV |
 |
| Bosc amb predomini de Lengas i Ñires |
 |
Hito XXIV |
Última jornada – Laguna Esmeralda
La setmana acabà amb una caminada fins a la Laguna Esmeralda (https://loc.wiki/t/203264715?wa=sc). El camí, enfangat i envoltat de turba, ens portà a una llacuna d’un verd intens, com si la natura haguera decidit pintar-la amb aquarel·la. El temps, com sempre, canviant: sol, pluja, vent i un fred que calava.
D'Ushuaia a Puerto Natales, travessant la Patagònia salvatge
Després d’una setmana intensa a Ushuaia, tocava posar rumb cap al nord. Eixírem en colectivo, com en diuen allí als autobusos, deixant enrere la ciutat del vent i del gel. El trajecte ens portà per les vastes planes de Terra del Foc, on la natura es mostrava en tota la seua esplendor. Durant hores de carretera, els paisatges eren hipnòtics: estepes infinites, muntanyes a l’horitzó i un cel que semblava no acabar mai. Però el que realment ens captivà fou la fauna. A banda i banda de la carretera, sobre les tanques de filferro, s’apostaven rapinyaires majestuosos, com si vigilassen el seu regne. També veiérem guanacs en petits grups, elegants i desconfiats, i de sobte, entre els matolls, aparegué un ñandú. Jo, sense pensar-m’ho, vaig exclamar: “He vist un pollastre gran!” —i encara riem quan ho recordem. Arribàrem al Estret de Magallanes, on embarcàrem en un ferri per creuar cap al continent. El vent bufava amb força i les onades colpejaven el casc, però la travessia tenia un aire èpic. Deixàvem enrere Terra del Foc, amb la sensació d’haver viscut una aventura única. Després de moltes hores, arribàrem a Punta Arenas, on férem nit. L’endemà, un altre bus ens portà a Puerto Natales, la porta d’entrada al Parque Nacional Torres del Paine. Des d’allí, agafàrem el primer bus cap al parc, amb el cor bategant d’emoció. A mesura que ens acostàvem, les Torres del Paine començaven a alçar-se a l’horitzó, com gegants de pedra. Sabíem que ens esperaven dies de caminades, fred, i paisatges que quedarien gravats per sempre.
 |
| Puerto Natales |
 |
| Muelle de Puerto Natales |
Segon Sector: Parc Nacional Torres del Paine (Xile)
Inici del circuit W
Amb les motxilles carregades d’il·lusió (i també de roba d'abrigar), aquell matí del 3 de març entràrem al Parque Nacional Torres del Paine disposats a fer el circuit W, una de les rutes de senderisme més emblemàtiques del món. El dia es presentava fred i ventós, fidel al caràcter indomable de la Patagònia. Començàrem la jornada al Centre de Benvinguda de Laguna Amarga, on formalitzàrem l’entrada i ens preparàrem per a la ruta. Passàrem pel Refugi Central, on férem el check-in, i des d’allí iniciàrem la pujada cap al Mirador de les Torres, una de les etapes més exigents i esperades del circuit. El camí ens portà primer per prats oberts i després per boscos de lenga, sempre amb el vent bufant-nos a la cara. A mig camí, férem parada al Refugi Chileno, on aprofitàrem per dinar i recuperar forces. El cel estava encapotat, i les Torres encara no es deixaven veure. A mesura que ens acostàvem al tram final, el temps empitjorà: aiguaneu i un fred que calava fins als ossos. L’última pujada, entre roques i nevant, fou dura, però finalment arribàrem al mirador, on la llacuna glacial ens esperava, envoltada de silenci i molta boira. Les Torres estaven cobertes per núvols, però tot i així, ens férem les fotos de rigor davant la llacuna. No les veiérem del tot, però la màgia del lloc era innegable. Aquest dia passarà a la meua biografia per complir dues grans fites, una haver estat ací a les Torres Paine i l'altra haver completat 60 voltes al voltant del sol.
 |
| Torres des de Refugi Central |
 |
| Als voltants de l'Albergue Chileno |
 |
| Riu Ascensio |
 |
| Llac Torres |
 |
| Llac Torres |
 |
| Fotomontatge Llac Torres |
Circuit W, segona jornada – Cap al Refugi Los Cuernos (https://loc.wiki/t/204078233?wa=sc)
Després de la dura pujada al Mirador de les Torres, ens alçàrem amb molta il·lusió per afrontar la jornada, tot i que no tardà en arribar un contratemps: Joan, en un moviment desafortunat, es va colpejar fortament les lumbars contra la llitera. El dolor fou intens i el deixà prou tocat. Malgrat tot, va decidir tirar endavant, encara que aquella lesió el va condicionar durant els dies següents.
El dia començà amb un cel gris i que a voltes al llarg del matí deixava caure una pluja fina, com si la Patagònia volguera recordar-nos que ací mana ella. La ruta cap al Refugi Los Cuernos ens portà per un paisatge més suau, però igualment impressionant. El sender serpentejava entre turons, rierols i vistes espectaculars al Llac Nordenskjöld, amb les seues aigües turquesa contrastant amb el verd intens de la vegetació. A la nostra dreta començaven a aparéixer les formes imponents dels Cuernos del Paine, amb les seues formes afilades i colors contrastats: la roca clara a la base i les puntes fosques com cendra. El sender travessava prats verds, rierols i boscos baixos, amb moments de silenci absolut trencats només pel cant d’alguna au o el soroll dels nostres pasos. Tot i la pluja, les vistes eren màgiques: núvols baixos que jugaven a amagar les muntanyes, donava al paisatge un aire impressionista. Arribàrem al Refugi Los Cuernos amb pluja. Un lloc per respirar profundament i sentir-se petit davant la immensitat. La jornada acabà amb una dutxa calenta, una cervesa "Austral Torres del Paine" i un sopar reconfortant conversant amb portadors de grups d'excursionistes, que em van convéncer d'arribar al mirador britànic de la jornada de demà.
La nit al Refugi Los Cuernos no fou precisament tranquil·la. Havíem reservat una tenda elevada, ja muntada sobre una plataforma. Durant tota la nit, el vent bufà amb ràfegues violentes, sacsejant la tenda com si volguera arrencar-la del terra. Cada cop de vent feia tremolar l’estructura, i el soroll de la tenda colpejant-se ens mantingué desperts llargues estones. Dormir fou un luxe escàs, però també una d’aquelles experiències que, amb el temps, es recorden amb un somriure. Tot i això, ens despertàrem amb una vista privilegiada: els Cuernos del Paine alçant-se majestuosos darrere.
 |
| Pont penjat riu Ascensio |
 |
| Laguna Inge |
 |
| Llac Nordenskjöld cap a l'oest |
 |
| Llac Nordenskjöld cap a l'est |
 |
| Llac Nordenskjöld, a la dreta Los Cuernos |
 |
| Los Cuernos |
Circuit W, tercera jornada – Del Refugi Los Cuernos al Refugi Paine Grande passant per la Vall del Francés (https://loc.wiki/t/204078237?wa=sc)
El dia començà amb un cel ennuvolat i un vent sorprenentment calmat. Ens despertàrem amb ganes, tot i el cansament acumulat. El grup es posà en marxa des del Refugi Los Cuernos amb un objectiu comú: endinsar-nos al Valle del Francés. Però no tots arribaríem al mateix punt.
Des del refugi, el sender continua vorejan el Llac Nordenskjöld. Al poc de començar, vaig agafar ritme i alleugerar el pas, deixant enrere la resta del grup. La pluja fina anava i venia, com si el cel no acabara de decidir-se. El camí passava pel Refugi Francés i després pel Refugi Italià, on començava la pujada cap als miradors. A mesura que ens endinsem cap al Valle del Francés, el camí travessa boscos de lenga i ñire, arbres típics de la regió, de tronc tortuós i fulla caduca.
El Mirador Francés em rep amb un cel completament cobert i molt de vent. Les vistes, tot i la boira, deixaven entreveure la força del paisatge: parets verticals, glaceres penjants que cauen des del Cerro Paine el Grande i el rugit llunyà de les allaus. Però hi havia més camí, així que vaig continuar pujant fins al Mirador Britànic. I allí, com si la Patagònia volguera recompensar l’esforç, el sol es deixà veure i el vent, no cal dir-ho, bufava amb força. Davant meu, un amfiteatre de muntanyes escarpades i agulles de granit, com el Cerro Catedral, el Aleta de Tiburón i el Espada, que s'alcen verticals sobre el bosc. Un dels paisatges més impressionants del viatge. A la baixada, el Mirador Francés ja lluïa sota el sol, i el contrast amb el matí era espectacular. Ens reagrupàrem al Refugi Italià, on compartírem un tentenpié ràpid i les impressions de la jornada. Després, continuàrem tots junts fins al Refugi Paine Grande, vorejant el Llac Skottsberg, a la nostra esquena, els Cuernos del Paine.
En el tram final cap al Refugi Paine Grande, el sender baixa suaument fins a les vores del Llac Pehoé, d’un blau profund i cristal·lí, amb el Cerro Paine Grande dominant l’horitzó. La vegetació es fa més baixa i dispersa, amb matolls resistents al vent i herba baixa.
 |
| Cuernos del Paine |
 |
| Mirador Britànico |
 |
| Panoràmica Mirador Francés |
 |
| Llac Sköttsberg |
 |
| Llac Pehoé, a la dreta el Refugi Paine Grande |
Circuit W, quarta jornada – De Paine Grande al Refugi Grey (https://loc.wiki/t/204078248?wa=sc)
 |
| Paine Grande des del Refugi |
 |
| Llacuna Los Patos |
 |
| Glacera i Llac Grey |
 |
| Un dels fronts de la glacera Grey |
 |
| Pont penjat |
Després de la nit al Refugi Grey, ens despertàrem amb la sensació que el viatge començava a girar cap al seu final. Però encara ens quedava una experiència majestuosa: la navegació pel Llac Grey, amb aproximació a les llengües del glaciar. Des del embarcader prop del refugi, embarcàrem en una llanxa que ens portà a través de les aigües grises i fredes del llac. El cel, com sempre, estava ennuvolat, el vent era suau, cosa que ens permeté gaudir plenament del trajecte. A mesura que ens acostàvem al glaciar, les tres llengües de gel es desplegaven davant nostre com braços gegants que descendien des de les muntanyes. Era la primera vegada que observàvem un glaciar tan de prop, i la sensació era d’autèntica reverència. Els blocs de gel flotants, amb tonalitats blaves i blanques, les seues formes, navegaven lentament pel llac, i el silenci només era trencat pel motor de la barca i algun comentari d’admiració. El glaciar Grey ens deixà bocabadats.
Després de la navegació, iniciàrem el retorn cap a Puerto Natales en bus. El trajecte des de l’Hotel Lago Grey ens regalà vistes espectaculars: muntanyes nevades, llacs d’aigües calmes i prats infinits. La Patagònia ens acomiadava amb la seua bellesa salvatge.
Ja a Puerto Natales, tornàrem al Hostel El Sendero, on teníem guardat la resta de l’equipatge. L’endemà ens esperava un dia lliure, ideal per descansar, passejar pel poble o simplement deixar que el cos assimilara tot el viscut.
 |
 |
 |
| Navegació pel Grey |
 |
| Des del bus eixint del Parc Nacional Torres Paine |
Puerto Natales
Després de dies intensos de trekking, vent, gel i paisatges que ens deixaven sense paraules, el cos demanava una pausa. I Puerto Natales ens oferí just això: un dia tranquil, per recuperar forces, rentar roba, revisar motxilles i, sobretot, assimilar tot el viscut. Passejàrem pels carrers del poble, amb les seues cases de colors i el ritme pausat de la vida patagònica. El fiord Última Esperanza ens regalava reflexos de núvols i muntanyes, i aprofitàrem per fer un bon menjar, prendre cafè amb calma i escriure algunes notes al diari de viatge. El Hostel El Sendero, on havíem deixat part de l’equipatge, es convertí en el nostre petit quarter general. Un lloc càlid i acollidor on compartir històries i preparar-nos per a la següent etapa.
 |
| Puerto Natales, el Milodón i Alícia |
 |
| El Moll històric Braun i Blanchard en Puerto Natales - Al fons la Glacera Balmaceda |
 |
| Canal El Señoret - Fiord Última Esperanza |
El Calafate
L’endemà, amb les motxilles ja reordenades i les cames una mica més lleugeres, agafàrem el bus cap a El Calafate, creuant de nou la frontera cap a l’Argentina. El trajecte, no molt llarg però ple de paisatges oberts i infinits, ens tornava a submergir en la Pampa desolada, amb guanacs que caminaben entre els matolls i solitaris ñandús. A mesura que ens acostàvem a El Calafate, el paisatge canviava subtilment: més turons, més vegetació, i el Llac Argentino començava a aparéixer a l’horitzó amb el seu color blau lletós. Sabíem que ens apropàvem a un dels moments més esperats del viatge: el Glaciar Perito Moreno.
 |
 |
| Pas fronterer |
 |
 |
| El Calafate està situada a la ribera del llac Argentí |
Tercer Sector: Parc Nacional Los Glaciares (l'Argentina)
Zona El Calafate - El Glaciar Perito Moreno – El gegant de gel
Arribà finalment el moment que tots esperàvem: la visita al Glaciar Perito Moreno, una de les meravelles naturals més impressionants del planeta. Començàrem el dia amb energia, recollint el vehicle de lloguer a El Calafate, preparats per una jornada que prometia ser inoblidable. Amb tot carregat, posàrem rumb cap al Parc Nacional Los Glaciares, travessant paisatges oberts i ventosos. A l’entrada del parc, férem el pagament i continuàrem per la carretera que serpenteja entre turons i boscos baixos. Férem una parada en un mirador sobre el Brazo Rico, des d’on ja es podia intuir la presència del glaciar. El vent era molt fort, i ens obligava a parlar a crits per entendre’ns. L’aire, fred i tallant, ens recordava que ens apropàvem a una de les masses de gel més impressionants del planeta. Arribàrem al parquing principal, i des d’allí un microbús ens portà fins al centre de benvinguda, punt d’inici del recorregut per les passarel·les. El cel estava mig ennuvolat, però la llum que es filtrava entre els núvols donava al paisatge un to dramàtic i majestuós. Començàrem a caminar per les passarel·les metàl·liques, que ofereixen vistes espectaculars des de diferents altures i angles. El vent gelat que bufava des del glaciar ens colpejava la cara, però no podíem deixar de mirar endavant: el Perito Moreno s’alçava davant nostre com una muralla viva de gel, amb tonalitats que anaven del blanc pur al blau més intens. Durant la visita, tinguérem la sort de presenciar diversos despreniments, dos d’ells de gran magnitud. El soroll sec i profund del gel trencant-se, seguit del xoc contra l’aigua, ens deixà sense paraules. Era com si el glaciar parlara, mostrant-nos la seua força i vitalitat. Aquell dia, el Perito Moreno no només fou una visita turística, sinó una experiència sensorial completa: el fred, el vent, el soroll, la llum, i la immensitat d’un paisatge que et fa sentir petit, però profundament viu.
 |
| glacera Perito Moreno |
 |
| glacera Perito Moreno |
 |
| glacera Perito Moreno |
 |
| Llac Argentino |
Zona El Chaltén - la Laguna Torre <https://loc.wiki/t/204560241?wa=sc>
Ens alçàrem ben d’hora a El Calafate per agafar el primer bus cap a El Chaltén, la capital del trekking a l’Argentina, rumb al Fitz Roy. El trajecte, d’unes tres hores, ens oferí vistes espectaculars sobre la Patagònia oberta, amb el Llac Viedma brillant a la nostra esquerra i, a mesura que ens apropàvem, les primeres siluetes del massís del Fitz Roy començaven a dibuixar-se a l’horitzó. En arribar a El Chaltén, férem el check-in ràpidament i, sense perdre temps, ens posàrem en ruta cap a la Laguna Torre, una de les caminades més emblemàtiques de la zona. El dia era clar i sense vent, una benedicció en aquestes terres on el clima sol ser tan canviant. El sender comença des del mateix poble i s’endinsa en un paisatge de turons suaus, boscos de lenga i vistes obertes sobre el riu Fitz Roy. A cada pas, el Cerro Torre s’anava deixant veure, amb la seua agulla esvelta i elegant. La ruta, d’uns 20 km entre anada i tornada, ens portà a través de miradors naturals, planes obertes i zones de bosc, fins arribar a la Laguna Torre, on el Glaciar Grande descendeix fins a tocar l’aigua. El Cerro Torre, totalment visible, s’alçava majestuós al fons, envoltat de pics secundaris i blocs de gel flotant a la llacuna. Ens quedàrem una bona estona gaudint del paisatge, menjant alguna cosa i deixant-nos portar pel silenci i la bellesa d’aquell lloc únic. Un dia perfecte per caminar i admirar la natura en estat pur.
 |
| Silueta del massís del Fitz Roy |
 |
| Cerro Torre 3128 |
 |
| Travessant el bosc de Lengas |
 |
| Laguna Torre |
Zona El Chaltén - la Laguna de los Tres <https://loc.wiki/t/204661328?wa=sc>
 |
| Bosc de Lengas |
 |
| Monte Fitz Roy 3405 - Ventisquero Piedras Blancas |
 |
| Panoràmica de la Laguna de los Tres i el Fitz Roy ocult per un núvol |
 |
| Laguna de los Tres - Fitz Roy |
 |
| Panoràmica de la Laguna Sucia i la Laguna de los Tres |
Cap a la Carretera Austral – Travessant la frontera cap a Xile
Quart Sector: Carretera Austral Xilena - Ruta 7 (Xile)
L’intent frustrat a Cerro Castillo – El camí “il·legal” https://loc.wiki/t/204988551?wa=sc
Després d’instal·lar-nos a Coyhaique, el dia començà amb dues missions: recollir el vehicle de lloguer i, per part de Joan, fer una visita mèdica per revisar el cop lumbar que arrossegava des de Torres Paine. Amb tot en ordre, eixírem a mitjan matí en direcció a Villa Cerro Castillo, punt d’inici d’una nova aventura a la Ruta Austral xilena. Arribàrem cap a les 13 h a la zona d’inici del sender cap a la Laguna i el Mirador de Cerro Castillo.
El grup es dividí i jo vaig començar la ruta en solitari, seguint un track prèviament descarregat. El camí estava ben senyalitzat, amb diversos cartells que em confirmaven que anava pel bon camí. Primer travessava un bosc dens, i després s’obria a paratges més oberts i exposats, amb vistes cada vegada més àmplies. A uns 1.030 metres d’altitud, en una zona d’acampada, un guarda del parc em demanà el tiquet d’entrada. No el portava, i li vaig explicar que seguia un track i que no havia passat per cap control. Ell, amb un somriure mig irònic, em digué que anava pel “camí il·legal”. Jo, sorprès, li vaig respondre que per ser il·legal, estava molt ben marcat i preparat. Aleshores m’explicà que era l’antic camí, però que, per falta d’acord amb els propietaris privats dels terrenys, havien hagut de modificar el recorregut oficial. Una situació que, segons sembla, és habitual tant a Xile com a l’Argentina, on molts Parcs Nacionals travessen terres privades, i per això cal pagar entrada en quasi tots. Tot i que no hi hagué cap problema, no em deixà continuar per qüestió d’horari. Així que vaig haver de tornar pel mateix camí, el “il·legal”, sense arribar ni al mirador ni a la Laguna Cerro Castillo.
De tornada a la població de Cerro Castillo, em vaig asseure en una terrassa i em vaig prendre unes cervesetes, esperant que la resta del grup tornara de ves a saber on. No havia arribat al destí, però el dia havia estat igualment intens, curiós i ben patagònic.
 |
| Al fons, Villa Cerro Castillo |
 |
| Vall del riu Ibàñez |
 |
| Chuncho |
 |
| Cerro Peñón |
Cap a Puerto Río Tranquilo – Ripio, sorpreses i marbre
La jornada començà amb una sorpresa inesperada: una roda punxada. Una característica inevitable de la Carretera Austral és que gran part del seu traçat és de ripio (camins de grava), i això posa a prova tant els vehicles com la paciència. Tot i ser diumenge, trobàrem un gomero que ens solucionà el problema amb eficàcia. Al final, no perdérem gaire temps.
Ja en ruta, el paisatge es tornava cada vegada més espectacular: muntanyes nevades, rius cabalosos, boscos humits i llacs d’aigües turqueses. A migdia arribàrem a Puerto Río Tranquilo, un petit poble a la vora del Llac General Carrera, envoltat de natura salvatge i amb un aire tranquil i acollidor. Ens acostàrem a l’agència on teníem reservada la navegació del dia següent al Glaciar San Rafael, i després ens dirigírem cap a l’embarcador, on s’alineen les casetes de fusta de les diferents empreses que ofereixen excursions a les Catedrals de Mármol. Dicho y hecho: contractàrem la visita per aquell mateix dia.
 |
| Riu Ibáñez i el Cerro Cuatro Puntas |
 |
| Llac General Carrera |
 |
| Carretera Austral |
 |
| Don Cote i Don Jorge, embarcacions mineres històriques encallades en el Llac General Carrera |
 |
| Catedrales de Mármol, la Capilla |
 |
| Cavernes en las Catedrales de Mármol |
 |
| Cavernes en las Catedrales de Mármol |
Navegació al Glaciar San Rafael
Aquell matí tocà madrugar de veritat. Ens esperava una jornada llarga i especial: la navegació al Glaciar San Rafael, però abans calia arribar fins a Bahía Exploradores, punt d’embarcament situat a uns 90 km de Puerto Río Tranquilo.
El trajecte, tot per carretera de ripio, ens ocupà prop de quatre hores i mitja, travessant valls humits, boscos densos, rius i salts d'aigua. El paisatge era salvatge, canviant, i la llum de primera hora a més de la boira li donava un aire misteriós. El Llac General Carrera quedava enrere, i ens endinsàvem en una regió encara més remota.
Ja a Bahía Exploradores, embarcàrem per iniciar la navegació cap al Glaciar San Rafael, travessant canals glacials envoltats de muntanyes nevades i vegetació exuberant. El glaciar, quan aparegué, ens deixà sense paraules: una muralla de gel que rugia davant nostra, mostrant-nos que està viva.
De tornada, la natura ens regalà una última sorpresa: llops marins nedant prop de l’embarcació o més bé, descansant pancha a dalt. Un final perfecte per a una jornada que combinava aventura i meravella natural.
Rumb a Caleta Tortel - Entre rius, guanacs i nova punxada de roda
Després de la navegació al Glaciar San Rafael, tocava continuar la ruta cap al sud per la Carretera Austral, amb destinació a Caleta Tortel, un dels pobles més singulars de Xile.
La jornada començà amb bon temps i paisatges que no deixaven de sorprendre. Una de les primeres parades fou a la confluència dels rius Baker i Neff, un lloc on les aigües de dos colors diferents s’ajunten en un espectacle natural fascinant. El riu Baker, amb el seu blau intens, i el riu Neff, més lletós, es troben en una dansa d’aigua que sembla pintada.
Continuàrem per la carretera, sempre de ripio, i en un tram obert observàrem un grup de guanacs molt a prop del camí. Es quedaren quiets, mirant-nos amb curiositat, com si volgueren saludar-nos en silenci.
El paisatge era espectacular: muntanyes cobertes de vegetació, cascades que queien des de les altures, boscos, llacs i el cel canviant que donava llum i ombra a cada racó. Però la Patagònia no ens ho posava fàcil: una altra roda punxada ens obligà a parar i fer mans i mànigues per resoldre-ho.
Finalment, arribàrem a Caleta Tortel, ja de nit i sota la pluja. El poble, construït sobre passarel·les de fusta que connecten les cases i els carrers, ens rebé amb el seu aire misteriós i humit. Estàvem en un lloc únic, on la natura i l’arquitectura es fonen en harmonia.
Caleta Tortel, passarel·les i l'extrany gomero
Ens despertàrem a Caleta Tortel amb el repte pendent de resoldre: la roda punxada del dia anterior. I si alguna cosa havíem après de la Carretera Austral, és que els imprevistos no només són freqüents, sinó que solen vindre amb un toc d’humor involuntari.
La primera missió del dia fou trobar un gomero. En un poble sense carrers, sense cotxes i construït sobre passarel·les de fusta, això ja prometia ser una aventura. Preguntàrem a diversos veïns, però les respostes eren tan breus com misterioses, com si parlar massa alterara l’equilibri del poble. La veritat és que, fins aquell moment, la gent de la Patagònia havia sigut extraordinàriament simpàtica i comunicativa, però a Tortel semblaven tindre una manera de ser més reservada i lacònica, com si protectors del seu racó de món.
Després d’una cerca intensa i un tant irreal, el miracle es produí: el gomero aparegué davant nostre, no pas al taller, sinó repartint bombones de butano… just a pocs metres de nosaltres. En aquell moment descobrírem que l’home, a més de tenir un restaurant i d’arreglar rodes, també era repartidor de gas.
Com que encara li quedava repartiment per fer, aprofitàrem l’espera per fer un recorregut tranquil per les passarel·les del poble. Caminàrem entre cases de fusta suspeses sobre l’aigua, cales amagades, escales infinites i miradors que donaven al fiord. Tot plegat donaven un aire de poble de llegenda, perdut al confí del món.
Completada la visita, ens dirigírem al taller, una construcció humil ón per a nova sorpresa, el gomero obri el cadenat del taller a martellades. Amb el vehicle ja en condicions, tocava reprendre el camí.
Caleta Tortel és el punt més austral al qual arribaríem en aquest viatge, i amb la sensació d’haver visitat un lloc únic, estrany i fascinant, vam posar rumb de tornada cap al nord.
El destí del dia era Cochrane, on faríem nit. El camí entre Tortel i Cochrane, tot i ser el mateix d'anada, ens regalà amb altra perspectiva i llum, aquella barreja tan austral de muntanyes, llacs, rius de color lletós, matolls resistents al vent i un cel que canvia a cada quilòmetre.
Amb la satisfacció d’haver completat la incursió al sud profund de la Ruta Austral, arribàrem a Cochrane ja entrada la vesprada.
De Cochrane a Coyhaique, Balsa Baker, estepes patagòniques i guanacs
Després d’haver descansat a Cochrane, reprenguérem el camí cap al nord, direcció Coyhaique. La Ruta Austral és una carretera que no es deixa recórrer sense sorprendre, i aquest dia el va confirmar amb escreix.
La primera desviació ens portà a la Balsa Baker, una embarcació singular que permet travessar el riu Baker —el riu més cabalós de Xile— mitjançant un sistema de cable. Es tracta d’una passarel·la flotant guiada per rodaments que llisquen sobre un cable tensat entre les dues ribes. És una solució tan simple com genial, molt utilitzada en zones remotes sense ponts. L’aigua, d’un blau turquesa hipnòtic, corria ràpida i freda, testimoni de l’origen glacial del riu.
De tornada a la carretera, férem una parada al Mirador La Confluencia, on els rius Baker i Chacabuco es fusionen en un espectacular entorn paisatgístic.
Des d’allí, ens desviàrem cap al Parque Nacional Patagonia, concretament al sector Chacabuco, una enorme vall d’estepa patagònica recuperada després d’anys d’explotació ramadera. El contrast amb els boscos humits de la Ruta Austral era total: llanures de pastura, muntanyes arrodonides, cels immensos i un silenci que només trencava el vent.
En aquest entorn, els guanacs eren els autèntics amos del territori. Veurem molts a molt poca distància: famílies senceres pasturant, altres en terra, mascles joves corrent a la babalà i algun vigil vigilant sempre el perímetre. Poder-los veure tan de prop, en llibertat absoluta, fou un dels grans moments del dia.
Després del recorregut pel parc, continuàrem cap al nord fins arribar a Puerto Bertrand, un xicotet i encantador poblet a la vora del naixement del riu Baker. Allí férem parada per dinars, amb el llac d’un blau impossible escampant-se rere les finestres.
Amb l’estómac ple i la carretera per davant, completàrem el tram final fins a Coyhaique, el principal nucli urbà de la regió, on tornaríem a dormir abans de continuar el viatge cap al següent sector i posant punt final al nostre periple per la Ruta 7, la Ruta Austral Xilena.
De Coyhaique a Bariloche, canvi de paisatge i de país
Després de dies intensos recorreguent la Ruta Austral, tocava avançar cap al nord i encarar una nova etapa del viatge. Des de Coyhaique, ben d’hora al matí, ens dirigírem a l’aeroport de Balmaceda, un dels principals punts d’entrada i eixida de la regió d’Aysén. El trajecte, curt però escenogràfic, ens regalà encara un últim mosaic de muntanyes, turons verds i boscos.
A Balmaceda embarcàrem en un vol cap a Puerto Montt, deixant enrere la Patagònia austral xilena. A mesura que l’avió ascendia, el paisatge canviava radicalment: les planes d’estepa i les muntanyes escarpades quedaven enrere, i començaven a aparéixer volcans, llacs immensos i boscos exuberants, característics de la regió dels llacs del sud de Xile.
A l’aterrar a Puerto Montt, ciutat portuària i porta d’entrada a Chiloé i als llacs, férem un curt trasllat fins al terminal d’autobusos. Enfront de la terminal rodoviario de busos hi ha un pintoresc mercadillo "Pueblecito Melipulli", entrem en un dels locals de menjar on serveixen peix del qual pots veure pel mercat, acabats de menjar i sense perdre gaire temps, agafàrem un bus internacional cap a San Carlos de Bariloche, creuant de nou la frontera cap a l’Argentina.
El trajecte fou llarg però absolutament espectacular. La carretera travessava boscos, rius caudalosos, cascades i llacs. A mesura que ens apropàvem al pas fronterer, el paisatge es feia més muntanyós, amb els Andes escortant-nos al llarg del camí.
Després de les gestions a la frontera, on els tràmits s’allarguen sempre un poc més del previst (costums de la vida andina), vam entrar novament a l’Argentina. I allí, just després de creuar la serralada, el paisatge canvià de nou: llacs d’aigua cristal·lina, boscos de coihue i arrayán, i cims dentats, preludi del Parc Nacional Nahuel Huapi.
A mitja tarda arribàrem finalment a San Carlos de Bariloche, una ciutat vibrant, plena de vida, xocolateries i muntanyes que semblen acariciar el cel.
Començava així la penúltima gran etapa del vostre viatge: els Andes del nord patagònic.
Cinqué Sector: Parque Nacional Nahuel Huapi i la Ruta de los Siete Lagos (l'Argentina)
Bariloche i la Reserva Natural Llao Llao
Després de l’arribada a San Carlos de Bariloche, ens despertàrem amb ganes d’explorar els voltants, que són una autèntica joia natural. El pla del dia era fer un recorregut per la Reserva Natural Llao Llao, una de les zones més boniques i accessibles del Parque Nacional Nahuel Huapi.
Per arribar-hi, prenguérem transport urbà, un autobús que serpentejava per la carretera del Circuito Chico, deixant al darrere el centre de Bariloche i endinsant-nos entre boscos de coihue i ciprés, hotels històrics i vistes cada vegada més espectaculars sobre els llacs.
La Reserva Llao Llao és un mosaic de senderes suaus, boscos humits, miradors sobre els Llacs Moreno i Nahuel Huapi i racons que semblen trets d’un conte. Avançàvem envoltats d’un silenci només trencat pels ocells, amb arbres antics, troncs caiguts recoberts de molsa i aquella llum especial que es filtra entre les fulles.
Entre els senders més emblemàtics, recorreguérem trams que ofereixen vistes precioses dels Cerros de l'entorn, del Lago Nahuel Huapi i del mateix Llao Llao Hotel, icònic i elegant sobre el seu espoló de terra. També passàrem pels boscos d’arrayanes, amb els seus troncs de color canyella i corba dolça, que donen un toc gairebé màgic al recorregut.
El dia fou tranquil, agradable, i ens permeté gaudir d’una natura més amable després de les jornades exigents de trekking a Torres del Paine i El Chaltén. Un passeig perfecte per connectar amb el paisatge andí del nord patagònic.
Bariloche i l'ascens a la Laguna Toncek
El grup es divideix en aquesta jornada, uns fan una excursió lacustre a Puerto Blest i Cascada de los Cántaros i a nosaltres ens tocava senderisme pur i dur, ambdues en l’entorn majestuós del Parc Nacional Nahuel Huapi.
Ens dirigírem a Villa Catedral, punt d’inici de la clàssica ruta cap al Refugi Frey i la Laguna Toncek, un dels circuits més emblemàtics de Bariloche.
Per arribar-hi, prenguérem un bus municipal que puja des del centre fins al complex de pistes d’esquí de Catedral. Durant el trajecte, un guarda del parc, que viatjava al mateix autobús, ens informà que era obligatori inscriure’s per poder fer la ruta, un procediment de control habitual en aquest paratge natural tan visitat. Un cop completat el tràmit, ja estàvem llestos per començar.
El sender arrenca al peu de les pistes i, de seguida, s’endinsa en un bosc de coihue i lenga que ofereix ombra i frescor. El primer tram és suau, amb pujades progressives i trams relativament planers que permeten gaudir del paisatge sense pressa.
A mesura que avancem, el bosc es torna més dens i humit, amb falagueres i molses cobrint roques i troncs. El sender segueix el curs del riu Van Titter, amb petites cascades i gorgs d’aigua cristal·lina que baixen des de les altes agulles granítiques.
La pujada continuava tranquil·la i constant, sempre enmig del bosc andí patagònic. En un tram ja més avançat, tinguérem la sort d’assistir a un moment tan breu com màgic: a pocs metres del sender, vam poder observar un carpintero gigante (Campephilus magellanicus), el majestuós picot patagònic de plomatge negre i cap roig intens en el mascle. El soroll rítmic del seu picoteig contra el tronc ressonava entre els arbres com un metrònom natural. Una trobada difícil d’oblidar.
Després de diversos quilòmetres, el camí guanya altura de manera més decidida. A mesura que avançàvem, un altre detall ens arrancà un somriure: diferents cartells al llarg del camí animaven els caminants a agafar petits troncs i portar-los fins al Refugi Frey per ajudar a mantenir el foc de llenya encés. Era un recordatori de la vida autosuficient del refugi i de com cada excursionista pot contribuir a crear calor en aquell racó fred i solitari de la muntanya.
El bosc s’obri i el paisatge es transforma: apareixen canchos de roca, zones de matoll baix i vistes cada vegada més àmplies de la vall. El tram final abans d’arribar al refugi és una pujada sostinguda però molt gratificant. I finalment, darrere d’un últim collet, apareix la joia del dia:
La Laguna Toncek és un circ glacial d’aigües pures i transparents, envoltat de torres granítiques escarpades, com les agulles Frey, Principal, La Torta o El Campanile. El paisatge sembla tret d’un decorat alpí, amb un estil gairebé dolomític.
A la vora de la llacuna s’alça el Refugi Emilio Frey, construït en pedra i fusta, amb un estil rústic i acollidor. La sensació d’arribar-hi després de la pujada és magnífica.
El clima, habitualment canviant en aquesta zona, ens respectà durant bona part de la jornada, permetent-nos gaudir de les vistes, descansar, menjar alguna cosa i fer fotos d’aquell entorn tan característic de la cordillera andina nord-patagònica.
La baixada es fa pel mateix camí, tornant a travessar boscos, trams de riu i clarianes fins arribar de nou a Villa Catedral, on agafàrem l’autobús de retorn a Bariloche.
Una jornada exigent però absolutament memorable, envoltats d’un dels paratges de muntanya més bells de l’Argentina.
Ruta de los Siete Lagos, entre llacs, boscos... i una alerta d'oli
Després d’un parell de dies gaudint de Bariloche i del seu entorn, arribà el moment de recórrer una de les carreteres més famoses i belles de la Patagònia argentina: la Ruta de los Siete Lagos, el tram que uneix Villa La Angostura amb San Martín de los Andes, passant entre boscos, muntanyes i, com el nom indica, set llacs majestuosos.
Ens posàrem en marxa de bon matí, amb un dia clar i la carretera en perfecte estat. Però, com ja era habitual en aquest viatge ple d’aventures, la primera sorpresa no tardà a arribar: el vehicle de lloguer mostrà un avís de manca d’oli al motor. Ens aturàrem immediatament, revisàrem el dipòsit i confirmàrem que, efectivament, estava baix.
Decidírem continuar amb prudència fins a Villa La Angostura, la primera gran localitat del recorregut, on trobàrem una gasolinera i poguérem reomplir l’oli sense problemes. Solucionada la incidència, aprofitàrem per fer un passeig pel centre, ple de fusta, restaurants acollidors i botigues de muntanya, i ens quedàrem allí per dinars.
Amb l’energia recuperada, reprenguérem el camí. La Ruta de los Siete Lagos és un festival per als sentits: llacs d’aigua turquesa, boscos d’arrayanes i coihues, muntanyes nevades al fons, i miradors contínuament temptadors. A cada corba apareixia un nou paisatge que feia difícil no parar cada cinc minuts.
Entre els llacs més impressionants del dia destacaren el Correntoso, el Espejo, el Falkner, el Villarino, el Lago Hermoso i el majestuós Lácar, ja a les portes de San Martín. El sol de la tarda daurava les vores dels llacs i feia brillar la vegetació.
Finalment, arribàrem a San Martín de los Andes a l’atardecer, amb la llum baixa reflectint-se sobre el Lac Lácar i les muntanyes tenyides d’un to rogenc. Un final perfecte per a una jornada que combinava bellesa, natura i un toc d’imprevist mecànic que ja forma part de les anècdotes del viatge.
Començàrem el dia fent un recorregut per San Martín de los Andes, població encantadora envoltada de muntanyes i el Lago Lácar, passejant pels seus carrers tranquils plens de fusta, comerços acollidors i el seu ambient relaxat de muntanya. Després, tocava una visita al Mirador Bandurrias. Per arribar-hi cal recórrer un camí de ripio, pedregós però transitable, que serpenteja entre boscos de coihue i ñire. Des del mirador, les vistes sobre el Lago Lácar eren espectaculars: aigües calmes, muntanyes blaves a l’horitzó i una sensació d’immensitat difícil de descriure.
Després d’aquesta visita, iniciàrem la tornada cap a Bariloche, però no pel camí més directe, sinó per una ruta més paisatgística que recorre el Lago Meliquina i el Paso Córdoba.
Férem parada a la població de Villa Meliquina, un petit oasi al costat del llac, on aprofitàrem per dinar mentre admiràvem les aigües cristal·lines i la tranquil·litat del lloc.
De camí cap al Paso Córdoba, férem una aturada obligada en un lloc que ens sorprengué per la seua tranquil·litat i encant: els Pozones de Caleufú. Allí, el riu forma gorgs d’aigua cristal·lina, envoltats de roques erosionades.
Vam caminar per llocs on el riu s’encaixa i crea bassals transparents, amb remolins suaus i un murmuri d’aigua constant. Un racó discret, íntim, d’aquells que no apareixen en les grans guies però que deixen petjada.
Continuàrem la ruta cap al Paso Córdoba, un tram espectacular caracteritzat per formacions rocoses dramàtiques, parets verticals, agulles sedimentàries i paisatges que podrien aparéixer en una pel·lícula d’aventura. Un tram espectacular de veritat.
La ruta estava sent magnífica… fins que el vehicle de lloguer tornà a donar-nos una sorpresa. En parar-lo en un dels miradors, el sistema elèctric fallà completament. El cotxe no feia contacte, no arrancava, res. Foren uns minuts de tensió, però després d’insistir diverses vegades, finalment el motor respongué i poguérem continuar.
Però la jornada encara guardava més aventures.
Quan arribàrem al punt en què s’hauria de reprendre la carretera principal cap a Bariloche, descobrírem que estava tallada per un accident ocorregut feia uns dies. No quedava altra opció: havíem de tornar enrere i prendre el camí cap a Villa Traful, afegint uns 80 kilòmetres extra de ripio.
Al cap de poca estona d’agafar aquest desviament, en un tram solitari, el cotxe es tornà a parar completament… i aquesta vegada semblava definitivament mort. Foren uns minuts llargs: insistir, provar, respirar, tornar a provar. Finalment, el motor féu contacte i arrancà. Un alleujament monumental.
El desviament per Villa Traful fou llarg però espectacular: boscos densos, llacs amagats, miradors improvisats. Tot i el cansament i la tensió per la mecànica del vehicle, el paisatge compensava cada quilòmetre extra.
Finalment, ja entrada la nit, arribàrem a Bariloche, cansats però satisfets d’haver superat una jornada d’aquelles que es recorden durant anys, entre llacs, pozones, ripio infinit i un cotxe que semblava tindre vida pròpia i que va fer-nos patir.
Sisé Sector: Buenos Aires (l'Argentina)
Després de les aventures mecàniques de la jornada anterior, sabíem que la primera missió del dia seria tan delicada com decisiva: aconseguir que el cotxe arrancara per poder-lo retornar a l’aeroport de Bariloche i prendre el vol a Buenos Aires.
Per això, eixírem amb antelació del nostre allotjament. I, tal com temíem, el vehicle no va voler arrancar. Després d’uns quants intents infructuosos, i coneixent bé la “personalitat” del cotxe, decidírem no arriscar més. Demanàrem un Cabify i ens dirigírem a l’aeroport, deixant enrere un vehicle que haurà deixat empremta en la memòria… i potser també en la paciència.
El vol cap a Buenos Aires transcorregué sense incidències, i en aterrar ens abraçà aquell canvi brutal de paisatge i ritme: de les muntanyes, llacs i boscos de la Patagònia, passàvem a una metròpoli immensa i vibrant, plena de soroll, llum, trànsit i energia.
Ja instal·lats, aprofitàrem la vesprada per començar a recórrer la ciutat. Buenos Aires sempre rep amb els braços oberts, i aquell primer contacte és una barreja de frenesí i encant: carrers amplis, arbres frondosos, cafès, llibreries, tota una coreografia porteña que et convida a caminar.
Havíem quedat amb Titina, una amiga argentina, fem un xicotet recorregut per Palermo, un dels barris més agradables, creatius i plens de vida de la ciutat.
Passejàrem pels seus carrers arbrats, parcs immensos, plens de murals, botigues de disseny, cafès amb terrassa i aquella barreja perfecta de tranquil·litat i activitat constant.
Amb aquesta passejada començava la darrera etapa del viatge, ara ja plenament urbana, però carregada de sensacions, colors i una energia molt diferent de la Patagònia.
Explorem el centre històric: l’Obelisco, la Plaza de Mayo amb la Casa Rosada, el Cabildo i la Catedral. Continuem cap a San Telmo, amb el seu mercat i ambient bohemi, i després visitem La Boca, plena de colors i tango. Passeig tranquil per Puerto Madero, entre docks restaurats i arquitectura moderna.
Passeig pels grans espais verds i moderns de Palermo, amb els Bosques, el Rosedal i el Jardín Japonés. Després recorregut per la Buenos Aires més elegant: Recoleta, el seu cementeri monumental i els parcs dels voltants. I no ens deixarem el Mercado de las Pulgas.
Tancament general d’un viatge a la fi del món
Aquest viatge ha sigut molt més que un recorregut per mapes i carreteres: ha sigut un fil que ens ha portat de l’extrem austral fins al cor de les grans ciutats, passant per muntanyes, fiords, estepes, glaceres i llacs d’aigües impossibles.
Vam començar a Ushuaia, una ciutat on el temps canvia com un espectacle constant de vent, neu, pluja i sol. Allí vam caminar entre pingüins a l’Illa Martillo, vam pujar al Cerro Martial sota una nevada estival, recorreguérem el Parque Nacional Tierra del Fuego i ens vam quedar a 100 metres del cim del Cerro Guanaco, obligats a girar per una tempesta. Vam aprendre que la Patagònia marca el ritme, i tu només pots seguir-lo.
Després arribaren les Torres del Paine, amb el seu vent tallant, les seues glaceres penjants i els seus camins infinits. Vam recórrer el Circuit W, vam veure el vent sacsejar tendes i muntanyes, vam lluitar contra la boira per veure les Torres, vam pujar fins al Mirador Britànic i vam caminar entre salts d’aigua, llacs i paisatges d’altres mons. El Glaciar Grey ens mostrà per primera vegada la grandesa d’una llengua de gel.
Després ens submergírem en la Ruta Austral xilena, un món de ripio, llacs turquesa, rius cabalosos i pobles remots. Vam creuar fronteres, pujar en ferri per travessar el Llac General Carrera, caminar entre guanacs per la vall del Parque Nacional Patagonia, i perdre’ns per les passarel·les de fusta de Caleta Tortel, un poble tan singular com misteriós. Vam navegar fins al Glaciar San Rafael i vam veure llops marins jugant en la tornada.
La carretera ens portà de nou cap al nord, de retorn a la civilització, entre punxades i gomers polivalents. I finalment, un vol ens conduí a Bariloche, on vam continuar caminant entre llacs andins, miradors, pozones i ripio etern en la Ruta de los 7 lagos i rutes de muntanya com la de Laguna Toncek i la Reserva Llao Llao passejant entre arrayanes.
La ciutat de Buenos Aires fou el punt final perfecte: mercats plens de vida a San Telmo, la història viva de la Plaza de Mayo, els colors de La Boca, els parcs immensos de Palermo, l’elegància de Recoleta, la modernitat de Puerto Madero i un ritme únic que només aquesta ciutat pot oferir. Allí també hi hagué temps per retrobar amics i gaudir de la vida urbana, tan diferent de la immensitat patagònica.
I així, entre glaceres i obeliscs, pingüins i obres d’art, cotxes rebels i cims de granit, es va tancar un viatge extraordinari: un mosaic d’experiències que combina natura salvatge, pobles remots, cultura, amistats, camins interminables i moments que quedaran gravats per sempre.
.jpg)
No hay comentarios:
Publicar un comentario